LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

La llegenda deia que terribles calamitats tendrien lloc quan la Flama Sagrada morís i durant incomptables generacions el recinte sagrat fou mantingut pels Guardians de la Flama. Aquesta era una columna de foc que sortia del terra i que sempre cremava sense necessitat de combustible. D’ella havien nascut la resta de focs dels samis i els cracians que habitaven els passadissos i recintes veïns. De fet, la Llei Sagrada prohibia encendre foc, ja que aquest havia de derivar-se sempre de la  Flama Sagrada o dels seus fills. 

Però un no pot saber mai si les profecies son certes o no si no se les posa a prova i amb aquesta no va ser diferent. Aquell any tràgic, amb l’arribada de l’època vermella arribaren els agripis, un poble de Gent sense déus ni pietat. 

Tal i com venien fent des de feia anys, arrassaren els poblats del Racó i s’alçaren com a sobirans d’aquelles terres. Com a mostra de la seva superioritat i menyspreu cap als nous conquerits, saquejaren el temple, cremaren als seus sacerdots en la Flama Sagrada i en acabar, l’apagaren.

Al principi no passà res. Els agripis s’instal·laren en les noves terres i els samis i els cracians foren expulsats o subjugats.

La venjança divina tardà més de mig espectre en fer-se notar i quan començà va ser de manera amb prou feines perceptible: la gent que habitava l’antic temple i una familia de pastors i el seu ramat que descansaven aprop, moriren silenciosament, així com els que s’hi instal·laren més tard. Aviat es féu patent que la mort vivia en aquell lloc maleït i que tothom que el visitava s’hi quedava a fer-li companyia.

Els rumors començaren a circular, però no agafaren força fins que la mort decidí estendre’s més enllà del propi recinte del temple. En aquells moments Hug Camespeludes, el gran cap dels agripis era fora del Racó, en una campanya per a subjugar als peçalis, els grabocis i els galvins, que s’havien rebel·lat per intercessió dels samis. Quan tornava a casa sentí noticies de la maledicció del Déu Mort, del fantasma de la Gran Flama i es posà nerviós pensant en que aquestes noticies podien animar als seus enemics a aixecar-se contra ell de nou i accelerà la marxa.

En arribar a les proximitats del Racó, trobà un espectacle grotesc: tots els habitants de la zona eren morts i la pudor de putrefacció impregnava l’aire. Impel·lit per l’ànsia de venjança i la por supersticiosa, decidí enfrontar-se personalment al déu mort. Es tapà el nas i la boca per a no respirar l’aire malsà i entrà en les terres maleïdes acompanyat únicamen d’un llum de fong. El seu objectiu, aconsellat pels savis i endevins als que havia consultat, era el d’encendre el seu propi foc en el cor mateix del temple com a desafiament clar a la Llei Sagrada.

El camí fou dificultós i l’aire era cada vegada més irrespirable, però aconseguí obrir-se pas, entre el desolador espectacle de la decadència de la seva gent, per a arribar al seu destí final. I fou aquí, en el cor del temple, on s’acomplí la venjança, perquè quan Hug encené les primeres espires del foc, es produí una deflagració tan potent que féu tremolar la Terminal. La seva fúria foradà fins i tot el propi material primigeni i el terra tremolà. El foc recorregué els passadissos cremant i destruint fins a molts quilòmetres, cremant tot el que trobava, agripis, sardis, homúnculs... la seva fúria venjativa no diferenciava, castigant per igual als que havien profanat la Flama Sagrada i als que els ho havien permès amb la seva debilitat.

Quan tot hagué passat, els pocs samis que havien sobreviscut a les vicissituds dels destí decidiren tornar per a veure si havien estat perdonats. Personalment no sé que en degué ser d’aquella gent, si bé és molt cert que no se n’han tornat a veure. Degueren rebre l’absolució divina? Deu tornar a cremar la flama immortal? O potser foren castigats? Jo no ho sé, potser algun dia decidiré visitar aquella zona per a veure-ho amb es meus ulls... 

--- Samúa, zomb místic i guardià de l’Oracle de la Cova Esfèrica ---